En l'antiga Grècia, Aristòtil va intentar trobar l'explicació de l'escassetat de cabells al cap. “La luxúria refreda la part superior del cos, perquè arriba poca sang, i en aquestes parts no es digereix l'aliment. Sense aliments cau el pèl”. Hipócrates (c. Al voltant de 460-370) es va utilitzar com un floc: en un cuir cabellut que donava una cura feta de brases, mosteles, coloms i ortigues. Per a explicar el fenomen que tant li avergonyia, Aristòtil es va sentir més exquisit que Aristòtil: es va adonar que els eunucs no perdien el pèl i va ser el primer a relacionar la pèrdua de pèl amb els òrgans sexuals. Ell no sabia per què succeïa, però en el segle XX els científics van demostrar que l'extracció dels testicles no és DHT (dihidrotestosterona), la principal causa de la calvicie masculina. Per tant, Hipócrates va trobar el remei, la castració, però no va tenir gran èxit.

Juli Cèsar (c. 100-44) semblava tenir més por de perdre el pèl que als ídols de març. L'historiador Suetonio va recollir que “tenia el costum de pentinar per sobre del cap una cabellera petita”. El mateix Cleopatra li havia preparat un ungüent fet de cendres de ratolí, de greix d'os, de dents de cavall i de medul·la espinal. Com no havia obtingut cap resultat, no veia un altre camí que el de dissimular. Va demanar al Senat el permís per a utilitzar diàriament el laure de corona o la corona de lauro, que només s'usava en les victòries militars, per la qual cosa, a partir de llavors, el símptoma del complex estètic es va convertir en símbol del poder dels emperadors.