Werther OLBE de Jules
Massenet. Orquestra Simfònica de Bilbao. Adreça: Michel Plasson. Coral Gaudeamus. Adreça: Julia Foruria. Solistes: Roberto Alagna (tenor), Elena Zhidkova (mezzo), Elena de la Mercè (soprano), Manuel Lanza (baríton). Direcció d'Escena: David Alagna. Lloc: Palacio Euskalduna. Data: 17 de gener.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Haig de confessar que Werther és la meva òpera favorita, o una de les meves favorites. Potser perquè la partitura de Jules Massenet és realment elegant i envolupant, o perquè m'agraden aquest tipus de drames romàntics. A més, aquesta òpera és la primera que la vaig veure de petit, em va agradar moltíssim en aquest moment i em deixaria una empremta especial, sens dubte. En aquesta ocasió, la producció d'ABAO, Teatre Regi di Torino, no em va fallar. Una posada en escena clàssica, realista, amb llum i colors molt ben triats per a reflectir l'ambient de cada escena i, cosa que és més important, belles veus.

El tenor francès Roberto Alagna ha merescut la seva fama. Té una gran personalitat i davant aquest artista no hi ha tebiesa: o ho estimes o el contrari. A mi m'agrada molt. Té una veu natural, una d'aquestes que salin molt fàcilment, neta i lluminosa, un regal. I es mou sobre l'escenari com a actors experimentats, amb soltesa i força. Potser massa força per a fer el paper del pobre Werther, perquè és un personatge d'ànima delicada. En aquest aspecte no podem oblidar la versió tan romàntica d'Alfredo Kraus en el millor sentit. No obstant això, el cant fresc d'Alagna oculta aquestes inconveniències.

Gaudim d'un espectacle rodó. La mezzo Elena Zhidkova va fer una bella Charlotte, i la soprano Elena de la Mercè va rebre grans aplaudiments amb una Sophie elegant i ben interpretada. El baríton Manuel Lanza ens va semblar un Albert convincent i una mica discret. En general, ens trobem davant un grup d'intèrprets robustos. Esment especial mereix el tenor donostiarra Jon Plazaola, que com sempre ha actuat amb eficàcia.

Destaca, no obstant això, l'aspecte escènic, molt clàssic, però no neutre. El director d'escena David Alagna, germà de Roberto, va obtenir atmosferes molt suggeridores amb elements aparentment decadents. Excel·lent.

I per a acabar, no podem oblidar el treball de la Bilbao Orkestra Sinfonikoa, sota la batuta del mestre Michel Plasson, molt adequat en tot moment.