argia.eus
INPRIMATU
Tres generacions i un desig
Eneko Olasagasti @enekoOlasagasti 2014ko irailaren 10

Amb aquest nom o idea s'ha obert l'espai dedicat al cinema basc en els Cursos d'Estiu de la UPV/EHU. He sentit parlar d'això gràcies al món dels tuiteros bascos. I com el que llegeixo m'ha permès reflexionar, heus aquí les meves petites observacions sobre el tema abans que caigui el Festival.

Per endavant, sobre els diners que fan a una pel·lícula per nacionalitat o per llengua: quan es discuteix què és el cinema basc hi ha tantes definicions com opinions hi ha, però jo he vist i he après que la nacionalitat i la llengua són els temes principals. Normalment els diners també marca l'idioma. I com ocorre amb els vaixells mercants, és possible que algun d'ells navegui sota la bandera de Panamà.

– Els anys d'inici d'aquesta era daten dels anys 80. A més del mite dels diners poli-milien, els sous procedien de Madrid i d'Euskadi. I els directors, encara que d'origen basc, de fora. Olea, Uribe, Ezeiza... en la seva majoria, perquè també hi havia gent d'aquí, Armendáriz, Berasategi. La major part d'ells van abandonar el lloc en què havien vingut. Com en les pròximes dècades, també hi ha invisibles, com Anjel Lertxundi, i alguns productors. I és a ells als qui es deu la major part del cinema en basc que es va produir en aquesta dècada. En la Secció Principal del Festival de Cinema de Sant Sebastià es van disputar els dies entre Ke i Ke d'Antxon Ezeiza. Jo vaig fer de figurant en un parell de pel·lícules.

– La dels 90 va ser la pitjor dècada per al cinema en basc. Els directors eren d'aquí i van començar a treballar els gèneres i l'autoria. Ulloa, Urbizu, Medem... Però en basc gairebé res. Els diners que va quedar després de la construcció del Museu Guggenheim Bilbao, negociat a través d'Euskal Mitjana, i el de Madrid, de nou, van tornar a ser les principals fonts d'ingressos. La majoria dels directors es van anar. En el curs es va dir que era pel basc, però en aquella època no existia una normativa que emparés el basc en les pel·lícules. Jo vaig fer un parell de pel·lícules i no vaig ser.

– La de 2000 és la dècada més pròspera. Per al cinema en basc es creen les seves pròpies línies de finançament i això ha donat els seus fruits, que tenen el seu reflex en el tractament del llenguatge. Per diferència, és l'època en la qual més s'ha produït en basca. Gràcies als directors que han volgut desenvolupar allí el seu treball (Altuna, Esnal, Garaño, Goenaga, Almandoz...) i als productors. Després de més de vint anys, els protagonistes d'una pel·lícula basca (LOREAK) tornaran a trepitjar la catifa vermella de la Secció Oficial del festival bilbaí. A mi m'agradaria estar en una estrena, encara que haig d'entrar per la porta lateral.

I ara tinc el desig que no passi per allí fins dins de vint anys, i que jo no estigui per allí.