A partir d'ara, els euskaldunes que parlin en basc seran persones que es desemboliquen bé en dues, o tres llengües. Sovint, els que es desemboliquen millor en castellà que en basc. Ho faran en basc, però no necessàriament com en l'època dels euskaldunes monolingües, sinó perquè així ho volen. Tret que les coses canviïn.

Molts de nosaltres, no tots per descomptat, preferirem parlar en basc amb dues opcions, perquè així ho volem. Tal vegada no tots expressaríem aquest desig o sentiment de la mateixa manera, ja que podria haver-hi impulsos molt diversos: ideològics, culturals, de comoditat…

No estic descobrint res, i aquest lector ho sap tot. Sospito, no obstant això, que molts no fan olor aquest assumpte evident per a nosaltres. És a dir, que volem parlar en basc perquè ens sentim millor, que no és un capritx. Malgrat els petits i petits conflictes que ens genera el sosteniment del basc en moltes ocasions, volem fer-lo en basca, precisament perquè en l'una o l'altra no ens sentim iguals.

Tractem, per exemple, d'explicar als castellanoparlants aquest sentiment interior? Em recordo d'una situació concreta i habitual i em referiré a això: set euskaldunes + un erdaldun = vuit erdaldun. Perquè aquell únic erdaldun no se senti mal o incòmode, ens sentim malament, desesperats, en castellà amb els quals sempre parlen basc amb nosaltres, en una estranya sensació entre ridícul i impaciència.

Perquè no estem acostumats a vincular l'ús de la llengua amb les emocions i els sentiments, ja que completarem el discurs sobre el basc amb continguts formals i ideològics, a vegades em sembla que estem perdent una oportunitat per a activar l'empatia dels castellanoparlants. Podem fer-ho en basc, per descomptat, i a mi em sembla que hem de fer-ho en aquesta situació de l'octet. I podem fer-ho sense donar explicacions a ningú, nosaltres també tenim dret a actuar amb normalitat.

Però potser podríem superar amb més facilitat els complexos i impediments de parlar en basc en aquestes situacions si veiem caure les resistències dels nostres veïns –em refereixo als castellanoparlants del nostre entorn–, i crec que és una arma que no utilitzem prou per a expressar de tant en tant els nostres sentiments. Clar que quan s'ho mereix, no sempre és així! Quan s'ho mereixi, llavors, explica-ho, parli i, a partir d'aquí, mantingui's tranquil.