Karmele Jaio (Vitòria-Gasteiz, 1970) ha recopilat dotze contes. Va escriure quinze ferides en 2004 i des de llavors ha recorregut el camí, amb la publicació d'Amaren eskuak, La teva tan feble, Musika airegen i el d'ara Ez naiz ni (Elkar, 2012). En el seu nou treball, ha utilitzat temes que abans no li eren aliens: les relacions entre homes i dones, les incomunicables, el desamor i l'amor… Aquests textos podien ser la crònica d'una vida quotidiana i miserable, però l'autor no ha dubtat: són contes, persones que arriben a una certa edat i viuen diàriament.

Què ocorre en arribar al centre de la vida?

Els personatges d'aquest llibre, almenys, tenen dificultats per a reconèixer-se a si mateixos. Han recorregut part del camí, han arribat a alguna part i, de sobte, el dubte: -Volia arribar aquí? Soc el mateix que abans?”. En aquests personatges predomina el dubte, el buit i l'ansietat. “El temps pansa”, diuen. S'han adonat… Fins i tot quan ets jove t'adones que el temps passa, però quan arribes a una certa edat t'adones que el temps realment avança. I llavors venen les urgències: per a fer les coses.

Per a fer el que no han fet fins llavors…

Alguns, per a fer el que fins llavors no havien fet. Uns altres, per a recuperar el passat, idealitzar-lo. Però el passat no es pot recuperar. S'ha anat, no serveix retrocedir. El passat és part de la nostra vida, però ha desaparegut, només està en la memòria. Què és, després de tot, la vida? Prendre alguns camins i descartar uns altres. Aquests personatges han arribat a una certa edat i han recordat els camins que s'han anat deixant a un costat. "Si hagués pres aquest camí? Si hagués anat amb ell?”.

Quan és el “centre de la vida”?

No és qüestió d'edat, sinó d'experiències personals. Alguns pensaran quaranta anys, però poden tenir cinquanta o vint-i-set! És l'experiència de la vida la que mana, no l'edat. Això ho marca el fet que algunes coses s'hagin fet. Per exemple, alguns tenen nens primerencs. I quan s'adonen que els nens estan creixent, s'adonen que la vida també va cap endavant. Llavors ve el buit o pot venir. En algun conte es veu això. Per exemple, quan veuen que la família està “destrossant” als seus fills i filles.

Sempre estàs parlant de “personatges del llibre”. No estic jo en el treball? No hi ha cap edat?

Sí, per descomptat. En el que s'escriu sempre hi ha un mateix, no en tot el que succeeix –seria impossible–, però tant els personatges com les situacions han nascut d'un mateix, estan dins d'un de l'una o l'altra manera. Al cap i a la fi, és una atmosfera que està al voltant d'un, una melodia, una preocupació, una inquietud…

Per què t'has dirigit directament al centre de la vida? Què és el que t'ha portat a això?

És difícil contestar a això. Jo tampoc ho sé. Ni tan sols quan començo a escriure, estic segur del que escriuré. Començo a escriure contes, escric un, dos, tres… i quan tinc mitja dotzena d'escrits, començo a adonar-me que hi ha un tema que es repeteix. Llavors, volent donar un sentit complet al llibre, recorro a ell, potser m'obliga a fer-lo. Però no és una decisió presa amb anterioritat. Vaig començar a treballar els temes que tenia dins, i quan els vaig escriure em vaig adonar que aquest tema estava dins de mi.

És important –convé, és millor, ajuda…– que el llibre de contes tingui aquest tot?

No sé si el tot és important, però crec que és bo tenir una atmosfera. És un llibre, té un tot, i crec que ajuda al lector a entrar en un ambient. Encara que els contes siguin diferents, són de la mateixa atmosfera. Quan estic treballant en un llibre, l'intento, a vegades l'aconsegueixo, a vegades no. Però ho faig sense forçar massa. Mira el que passa avui dia en la música: no hi ha disc, és una cançó, una cançó, una unitat. En els contes, el mateix, cadascun té el seu valor, de manera independent. No obstant això, si es posa aquest conte juntament amb altres contes que descriuen un món similar, el resultat és millor, té més força. Ho dic com a lector!

No estic llegint quan em van preguntar com estava. Jo, llegint a gust, vaig dir que el llibre no sols em semblava un conte, sinó una crònica de les relacions dels quals han arribat a una edat.

En part sí. Bona part dels contes són aquests, la foto del dia a dia, el retrat del que t'envolta, el robatori de personatges, coses i situacions que t'envolten. A continuació procedeix el seu centrifugat i escriptura. De totes maneres, són contes, no tinc cap dubte, encara que bona part d'ells són fotos del dia a dia. Vaig recollir el que veig.

“Fotografia del dia a dia”, ha dit. No sé fins a quin punt vostè és conscient de la realitat de les seves fotos.

Crec que aquests contes són una realitat. M'han dit de tot. Alguns m'han dit que també són molt dramàtics. Jo, en canvi, els dic que són molt reals i quotidianes. Aquests personatges arriben al centre de la vida, s'adonen que la vida no és fàcil, que és una lluita. En arribar al centre de la vida han succeït moltes coses, cada vegada tens més pes en la motxilla, una pedra aquí, una pedra aquí… moltes pedres al final. No, la vida no és una cosa fàcil, és una lluita a tots els nivells. Qui té molts diners i no té treball, tots viuen aquesta lluita, molta misèria. Els personatges del llibre demostren que viure és, al cap i a la fi, enfrontar-se a alguna cosa tots els dies.

On has après això?

La vida mateixa ho demostra...

“El millor professor que tenim és la vida”, un poema de Mikel Arregi.

La vida t'ensenya, la teva vida, la dels teus amics, la dels altres… també t'ensenya la ficció, la qual cosa has llegit, la pel·lícula que has vist. Tot ho mostra.

Què ha canviat Quinze ferides d'aquella primera Karmele Jaio a aquesta?

Han passat els anys, jo també porto més pedres a l'esquena! Ja, ja, ja… Això té molta importància a l'hora d'escriure. Has acumulat més experiències, t'han passat més coses, i això es nota. Quant a escriure, em vaig fer amb quinze ferides, publicé aquell primer treball, i ara No soc aquest jo, i hi ha canvis. És especialment el canvi que s'ha produït en aquest llibre, pel que fa al treball dels contes. Ara tinc els contes més llargs, abans tenia pressa per acabar els contes. Ara he deixat que el conte surti ell mateix, li he donat temps al fet que digui el que vulgui dir.

Vostè va dir que havia estat d'humor quan va presentar el llibre.

Un toc d'humor. No hi havia res d'això en les anteriors ocasions, ni en l'escut. Ara em va sortir amb més entusiasme. Serà l'edat! Davant diferents situacions, tens dues opcions: plorar o riure. Aquesta vegada prefereixo riure, riure'm a mi mateix, al meu voltant, a les persones de la meva mateixa edat…

Què tal et senti la crítica?

A vegades bé, unes altres mal. És obra del crític. El nostre, escriure, no valorar el seu treball.

I quan el masculí comença a pujar i el femení a baixar?

Crec que hem de fer molts passos. En totes les converses que se m'han fet, m'han preguntat o m'han parlat d'això: “La majoria dels teus personatges són femenins”. Això encara crida l'atenció! D'altra banda, ningú li diu a l'home: “La majoria dels teus personatges són masculins”. El masculí encara ens sembla neutre. El femení, per contra, marca la característica que cal. Diferent. Hauran de passar anys, o no sé quant temps, perquè aquest epicentre es mogui.

És més, si molts crítics no estan jutjant l'obra de l'escriptor des del seu centre.

No es pot criticar un llibre quan estàs llegint aquest treball buscant una cosa concreta. Quan no has trobat el que vols, crítica. Això no es pot fer.

M'agradaria portar la cita d'un personatge: "Ane no té un treball, fa molts treballs, per aquí i per allà, com a guionista. Sèries, anuncis, documentals. La productora ha de dir que sí a tot el que li demani, ja que la situació no està per a començar a rebutjar. Treballa a casa. ‘Escrivint molta merda –ja ho saps–, ocupada’”. Aquesta és la realitat i no sols la del personatge.

Ja, ja, ja… En aquest cas, ha d'escriure molt, complir molts encàrrecs, per a poder escriure el que ell vulgui. Qui vulgui ser escriptor ha de fer de tot, ha de ser orador, guionista, articulista, ensenya això i allò en els col·legis… Això no facilita el treball de qui vol escriure.

Haurem de tenir en compte, llavors, el que deia l'escriptor Robert Laxalt. Escriure i escriure, almenys s'aprèn a escriure ràpid.

També vaig fer periodisme, vaig estar en esports, i això també em va ensenyar a escriure ràpid. Però per a escriure contes es necessita més temps. Moltes vegades no tenim temps! Cal robar per a escriure. No tens temps per a escriure, una època determinada. Ara fa una estona, després un altre, intentar acabar un conte mentre mires al nen al parc… No és la forma. Al final és un miracle treure el conte!

Escriu, retornen els teus treballs i Estimessin eskuak es converteix en pel·lícula. Déu meu!

Clar que això també dona alegria. Tinc una gran expectació. S'estrenarà enguany, ja està fet. Encara no ho he vist, però és molt aviat la preestrena, i ja veurem. Vaig veure el guió, li vaig fer algunes recomanacions a Mireia [Gabilondo], però per a mi és molt difícil veure en les imatges el que està escrit en el guió. No tinc experiència.