L'home és insensible als altres
homes, però molt més insensible a les
dones Oscar Wilde
Aquesta paraula neix a Amèrica Llatina, concretament a Mèxic, quan es parla de l'assassinat de dones que han començat fa catorze anys en Ciutat Juárez però que encara no han acabat, perquè són moltes les que moren a causa de les grans tortures.
Quan la violència i els assassinats contra les dones ocorreguts a l'Índia en 2013 s'han rebaixat, en concret en Ansoáin, la seva parella ha apunyalat a una dona i posteriorment han violat a sis dones que van anar a aquesta ciutat mexicana per a gaudir de la vida a Acapulco. Quan encara els crits estan sense silenciar, a Guadalajara, prop del nostre territori, un home ha matat a una dona fa pocs dies.
La violència contra les dones és una trista notícia que es pot llegir tots els dies en tots els mitjans del món, encara que no es publiquen totes les notícies.
Sembla que no hi ha fi en el nombre de dones que sofreixen violència física, sexual i psicològica. En el segle XXI encara rajava pertot arreu la preciosa sang vermella de les senyores. Nova Delhi, Ciutat Juárez, el Marroc, Euskal Herria... les dones han estat assassinades, no sols en mans de desconeguts, sinó també en mans dels seus marits, nuvis, pares i, en alguns casos, fills als quals estimen.
Hi ha governs que no prenen mesures reals, ja que aquests governants han sorgit en una societat encara patriarcal, que segueix sense abandonar les fronteres.
Si no volen caure en el forat d'un victimisme estèril, per no detenir-se en el dolor de les ferides, els cors, els caps i les dones s'han unit per a fer front a aquestes terribles injustícies, no sols a través de la mobilització, sinó a través de profundes recerques, per a referir-se al que els està passant. Com si la conceptualització del sofert fos una sortida de la voràgine dels sentiments confusos a la llum.
Així, l'antropòloga Diane Russel defineix el feminicidi com “Les dones que cauen en mans dels homes només per ser dones”.
Els supervivents d'aquestes tortures i aquestes morts no s'han quedat solos en això, han intentat concretar jurídicament aquests fets, proposant les millors vies d'accés a les agendes polítiques dels seus pobles, per a sortir definitivament d'aquest taüt que concerneix a tota la societat.
El feminicidi es produeix en tots els nivells socials, una de les principals raons d'això prové de la percepció que l'home té de la dona. Marits, homes i amants que l'han comprès com una cosa pròpia. Es consideren com una persona de segona categoria privada de llibertat, un ésser que no pot prendre les seves pròpies decisions, una dona que ha d'estar sota el control de l'home, que ha d'actuar i viure solament amb les regles que l'home ha ideat.
No vull creure, no obstant això, que el segle XXI sigui pitjor per a la dona que els anteriors.
Recordem també el cruel que va ser l'Edat mitjana, coneguda com la “edat daurada de la tortura”, especialment amb la dona. Quantes dones van ser llançades al foc per inquisidors com Torquemada, De l’Ancre en nom de la Santa Església.
El que es fa avui dia és apuntar també al succés més terrible, intentar portar-lo a la llum.
Clar que tot això no és suficient, el mort no encén, no evita les ferides, els sofriments, els avanços són escassos enfront dels excessos quotidians, però mentre la dona avança, els homes es veuen obligats a transformar tota la seva vida.