És evident el fracàs de l'estratègia de la troica de maig de 2010. Els seus objectius, el control del deute i el dèficit públic, no s'estan complint, mentre que ha accelerat l'estancament de les economies europees i la desocupació. La forta teràpia de xoc, l'ajust intern dels països del sud d'Europa, suposaria un alentiment dels preus i amb això un augment de la productivitat, i per tant millors condicions de competència. Dos anys i mig després, el Fons Monetari Internacional (FMI), que és membre de la troica, ha admès aquesta creença tan corrupta. De fet, aquest organisme ha constatat que amb aquesta estratègia denominada consolidació fiscal cada euro que s'ha descomptat de la despesa pública ha suposat un descens del PIB de 1,7 euros. Tan sorprenent com clarificador és que l'FMI hagi reconegut que les mesures d'ajust formen part del problema.

D'aquesta manera, el Fons també modifica les previsions de l'Estat espanyol per a 2013, que apunten a una caiguda del PIB del 1,3%, el doble de l'estimada fa sis mesos. Malgrat l'estimació, aquesta dada fa impossible el compliment del dèficit públic dels pròxims anys. L'anunci de la recessió té conseqüències immediates. Sobretot, que l'acumulació de deute seguirà en els pròxims anys, la qual cosa obligarà el Govern de Madrid a aprofundir en el camí de l'ajust, més ficat en un cercle viciós. Els pressupostos impossibles de Montoro per a 2013 preveuen 35 mil milions d'euros per al pagament d'interessos del deute, la qual cosa suposa el 12% del pressupost. La part de la despesa financera de l'Estat està adquirint cada vegada major pes en l'estructura del pressupost i d'aquesta manera es redueix de manera considerable l'import absolut i relatiu de les línies socials. L'augment del deute públic en els últims cinc anys posa sobre la taula la necessitat de fer front a aquest problema al més aviat possible. Més ràpid encara, quan la tímida intervenció del BCE és incapaç de rebaixar el nivell alt de la prima de risc.

El deute públic de l'Estat espanyol s'ha disparat amb rapidesa en els últims temps. Era un dels més baixos de la UE en 2007 (36% del PIB) i avui representa el 76% de la producció. Les raons per les quals s'ha duplicat el deute públic o sobirà són la recessió econòmica i la transferència massiva del deute privat al sector públic. L'estratègia dels dos últims governs de Madrid per a no deixar caure a la banca ha generat una enorme transferència de diners públics a privat. Algunes estimacions apunten a xifres que oscil·len entre els 350 i els 420 mil milions d'euros quan la banca espanyola comptabilitza en els últims cinc anys subvencionis, avals, préstecs tous o premis. No són totalment compatibles des del punt de vista del mètode de còmput, però és significatiu que aquest import sigui equivalent a l'increment del deute públic amb el PIB dels últims cinc anys (és a dir, el 40%). Aquesta és sens dubte la principal causa de la pujada del deute públic de l'Estat.

A les portes d'un nou rescat per al fons MEDE, la nova ajuda suposarà una càrrega irreversible del pagament del deute que ja s'ha convertit en un forat negre i financer. Vivim una situació similar al problema del deute de Sud-amèrica de 1980 en el sud d'Europa. Allí, després d'una dècada perduda, es van tramitar diversos plans de liquidació de deutes (Brady, Baker...). No van ser justes ni adequades. No obstant això, per a la sortida de la crisi del deute, es va reconèixer com a imprescindible la cancel·lació de part del deute. A Europa, amb el pas del temps, la qüestió està en termini. Com més tard ingressi el tema de la liquidació en la branca de l'Estat i de la UE, més empitjorarà la gravetat social de l'Estat espanyol amb les majors desigualtats socials a Europa.