argia.eus
INPRIMATU
Pacifisme vs. pacifisme
Bixente Serrano Izko @bixentesi 2008ko urriaren 12a
Bixente Serrano Izko
Josu Santesteban
Crec que la immensa majoria de les persones d'aquest món som pacifistes, tots menys una minoria patològica o negociant de guerra. No tinc tan clar si la majoria de la gent som pacífics. Jo mateix, parlant de mi mateix, no ho tinc tan clar. És a dir, estic convençut que, efectivament, totes les persones, inclosa la majoria dels guerrers, i a excepció d'aquesta minoria, preferim els estats de pau als de guerra, però estic perdent en innombrables incerteses si som capaces de resistir la ideologia del pacifisme, el conjunt d'idees i creences del pacifisme, les seves conseqüències.

Situo el pacifisme en el terreny de la ideologia, en el sentit més clar i positiu del concepte, és a dir, en el de la unió entre el cor i la ment; en el de la voluntat i l'afició, en el de les prioritats naturals i en el dels sentiments sans però sense profundes conviccions, en el de la pacificació. M'imagino que quan Carlo Levi va dir i va denunciar aquesta actitud “estimaven tan vivament la pau que no estaven disposats a lluitar ni per ella”, es recordava dels pacifistes, no precisament dels pacifistes. Perquè els pacifistes, a diferència de molts pacífics, són lluitadors: sempre pacíficament, però lluitadors, no poques vegades repressió justa, empresonats i lluitadors disposats a sofrir fins i tot la mort, en qualsevol conflicte per una causa.

No estic segur de ser un pacifista d'aquesta categoria. Lluitador, en el meu humil i estèril posició, sí, però pacifista en qualsevol baralla. No estic tan segur d'això, i mentiria si digués que soc pacifista. Però, al mateix temps, admiro molt més als pacífics, fins i tot als més innominats, que als guerrers, per més brillants que siguin, per més grans màrtirs que siguin, per més justos que siguin. Admiro al Che, admiro a Txabi Etxebarrieta, al Petit… però admiro més del normal a Luther King o a Gandhi. Com a

historiador, sé perfectament que la violència ha estat la llevadora de la Història. Però el títol d'historiador no em dona gratis per a ser endeví: no em dona gratis per a deduir que en el futur continuarà sent així, com si es tractés d'una llei semblant. Per això admiro als pacifistes, perquè estan convençuts que no hi ha Lleis d'Història, perquè estan convençuts que també la Història, el recorregut de la Història, podem canviar-la, que en un temps en el qual puguem tenir futur, el conflicte i els disturbis, tots, tindran solució fora de les vies de la guerra. Aquesta utopia, veritablement admirable! És tan meravellós que temo creure en això, a on em conduiria.

Si soc pacifista, hic et nunc, aquí i ara soc; aquí, a Euskal Herria; i ara, avui, fa temps i per a molt. A més d'historiador, tinc experiència i soc historiador des de fa temps: perquè he vist a on ens ha conduït la falta de pacifisme d'alguns pacifistes; com a historiador durant molt de temps, per dues raons: d'una banda, perquè no crec en una llei d'Història, perquè crec que és a les nostres mans canviar aquest lamentable caràcter de la Història, aquesta lamentable malifeta de la violència, d'una banda; i, per una altra, perquè els camins filosòfics, per una altra, perquè estan a Europa.