Amor, sexe i violència, aquest és el motor de moltes de les teves pel·lícules. Són el motor de la vida?

Per a
mi sí, sobretot perquè són molt dinàmiques i a mi sempre m'ha interessat la dinàmica. Perquè el cinema és una cosa molt plàstica, i a diferència de la literatura, on un s'imagina als personatges i als mons, crec que al cinema cal representar sensacions per a estimular aquesta imaginació, sensacions gràfiques, i no tenen per què estar tan enllaçades intel·lectualment com en la literatura. El llenguatge del cinema és molt emocional, menys cerebral; per tant, el sexe, la violència, l'acció… són importants.

Quina importància té la història que es conta davant aquesta plasticitat?

La
història sempre és bàsica, però què és la història al cinema? Si la literatura és pura –i no ho dic malament– és un llenguatge diferent, més teatral, i potser el cinema encara està lligat en part a la literatura i al teatre, a la comprensió literària de les coses, però el llenguatge del cinema dona per a molt més, o a mi almenys m'agrada explorar més la part emocional, no a través del concepte que es desenvolupa en la història i en la ment de l'espectador, sinó a través de les emocions que generen les imatges que veus. Pots accedir a unes certes emocions i sensacions sol a través de la via visual i auditiva, a les quals no arribes de manera més literària, sinó a altres emocions. El cinema és només una part del llenguatge audiovisual –incloent la televisió, els mòbils, els videojocs, Internet…–, però encara queda molt per explorar i no crec que arribi al cim lligat al llenguatge literari.

Per aquests impactes a través de les imatges en una època et comparaven amb Quentin Tarantino. Després –al fil de la pel·lícula Absents– també M. També amb el director Night Shyamalan. T'identifiques amb algú?

No, ells són únics en el seu camp i jo soc sobretot explorador; canvi molt els gèneres i en aquest sentit no tinc cap complex.

No obstant això, he esmentat a Tarantino per aquest impacte de les imatges que tots dos utilitzaven, per l'ús de la violència…

Tarantino fa comèdies en el fons i jo no. Ella utilitza la violència com a comèdia i per tant és totalment diferent. No obstant això, és veritat que a mi també m'atreu la violència, no sé molt bé per què, perquè és impactant, perquè la plasmació de la violència és molt gràfica, és molt dinàmica, perquè té un significat en si mateixa… i jo crec que la violència és una forma de llenguatge en la societat en la qual vivim, encara que pugui ser presa en un mal sentit.

Cerques aquest dinamisme i tries personatges extrems que et porten a situacions extremes?

Ho he fet fins ara, perquè no m'interessava tant la vida de la gent comuna, ni la meva, sinó els personatges que han d'enfrontar-se a situacions que supera. És més dinàmic, i a més pots portar les coses molt més allà i entrar en el camp de la ficció, de manera que puguis endinsar-te plenament en el món dels sentiments i les emocions.

D'aquí l'obsessió per desestructurar a la família i a les mares drogoaddictes, alcohòliques, desequilibrades…?

Tom a la meva família com a reflex o metàfora de la societat i la societat està desestructurada. Les relacions entre els membres de la família són relacions d'ajuda, canibalisme, marginació… que es poden trobar en la societat.

Les zones industrials, l'asfalt sec i l'entorn en general són molt rellevants en els seus treballs, fins al punt de condicionar el destí dels personatges. Què et transmet el teu entorn?

L'entorn és sempre
molt important perquè és molt important en la vida. Depenent del lloc en el qual vives, portes una vida diferent. A l'hora de portar-ho a la pantalla, des de petit he estat molt aficionat al còmic, i en el còmic l'entorn és un personatge més, amb protagonisme –no tant en la literatura–. Al cinema també m'agrada molt crear un personatge més amb l'entorn i en funció d'aquest entorn les meves pel·lícules són molt diferents.

Quant a l'entorn, no seria fàcil rodar a la frontera entre Kosovo i Montenegro per a Guerrers.

Guerrers va ser una pel·lícula impressionant, perquè ens va donar l'oportunitat de rodar en una zona en la qual el conflicte acabava de passar i tot era molt fresc, molt real. Estic molt content amb la pel·lícula, amb la història, però per a fer-la, totes les aventures de darrere que vivim, aconseguir permisos amb albanokosovars i guerrilles, etc., ens va donar material per a fer la pel·lícula més emocionant. Els que vivim en un Oest bastant protegit veiem les guerres lluny, però el 35-40% del món viu sempre en guerra, encara que no som conscients. T'adones que l'escala de valors que tens canvia radicalment. Quan vam estar a Kosovo ens cridava l'atenció que la gent, malgrat passar-ho molt malament, havia sofert tant, però sempre tenia pensaments positius. A més de la Geopolítica, això també hauria estat clau per a aconseguir la independència: ho han fet de forma molt positiva, han sabut mirar cap endavant, sense mirar cap enrere. Cada pel·lícula és una nova aventura i en el cas de Guerrers és molt més gran.

Tampoc tècnicament anava a ser fàcil fer una pel·lícula d'aquest tipus.

Vaig parlar amb el director tècnic i li vaig dir: “Tu i jo hem d'anar als bars de Kosovo i posar-nos en contacte amb gent del món de la guerrilla i de la cultura. Si estan d'acord podrem rodar, si no serà impossible”. Ens vam fer amics de la ciutadania i treballem amb molts dels d'allí. Ens van rebre molt bé, entre altres coses perquè érem euskaldunes, encara que vam tenir algun esglai.

La
música que utilitzes també és important a l'hora de marcar el ritme de la pel·lícula. Escoltes música pensant en les imatges?

Normalment penso en les imatges de la pel·lícula i en alguna sensació. A vegades la música m'ajuda a arribar a aquesta sensació i altres vegades no, però fico la música després de rodar la pel·lícula. La utilitzo com a contrapunt o complement a les imatges, però mai he dibuixat una pel·lícula a partir d'una música. És veritat que la música és una font d'inspiració increïble, però jo no treballo així. I també és veritat que la música té una gran importància en les meves pel·lícules, és un element fonamental a l'hora d'elaborar la pel·lícula, entre un 30 i un 40%.

També has treballat com a guionista. Normalment els teus personatges tenen converses dures, seques, directes…

El que més m'ha costat és el treball de guionista. En la meva primera pel·lícula, vam haver de rodar mig guió perquè no teníem diners i el que vaig fer va quedar bé, així que vaig continuar treballant pensant que el guió era igual. I no és cert, el guió és molt important. Les converses depenen dels personatges, no sempre són correctes i seques, no hi ha regles per a mi, continuo investigant, soc un explorador, per sobre de todo.al

final, l'entorn, la música, el guió… Tot és un procés creatiu i busco un únic objectiu per diferents vies: algunes sensacions, la representació i transmissió d'unes emocions, que plantejaran preguntes a l'espectador. I que tot això sigui un acabat disfrutable, que sigui entretingut.

Tornem al present. De jove va estudiar a Brooklyn i Nova York, en els anys 90, i ara ha tornat als Estats Units amb el projecte de dirigir una pel·lícula. Com has trobat als Estats Units i als estatunidencs?

Els estatunidencs tenen una indústria
molt definida –amb la contraindustria que hi ha dins de la indústria– i uns fan cinema comercial, uns altres més independent, però tenen molt clar el que fan i per a què, saben el que fan. Tenen clar l'actitud que ha de mostrar la pel·lícula i a Europa es treballa amb més dubtes, on tenen més interioritzat que és un mitjà manipulador. El que més m'impressiona és la seva capacitat de treball. Saben molt de cinema, en certa manera ho porten en la sang. Aquí hi ha una gran tendència a criticar el cinema dels Estats Units, però el cinema d'allí, com el d'altres llocs, està fet per persones i crec que el 80% de les pel·lícules més interessants ve d'EE.

Vas ser als Estats Units pel remake de la pel·lícula Absents, però al final el projecte que has acordat és diferent. Què ens pots avançar?

El
projecte de Remake és aquí, però jo no vull corregir-lo, perquè és bastant absurd tornar a rodar la mateixa pel·lícula. Estic treballant amb la productora de Sam Raimi (Spiderman) i porto dos anys treballant en un guió, seleccionant actors i llocs, i fent reunions interminables, de veritat que són interminables! La idea és rodar entre finals d'enguany i principis del següent. Una història de ciència-ficció que envia un missatge molt interessant sobre la societat nord-americana: quan se senten envaïts, en lloc de reunir-se, s'atacaran els uns als altres, perquè buscaran a l'enemic entre ells. És de terror i la història passarà en una tempesta de neu… però no puc avançar-te més informació.

I què és el que et fa por?

Ara mateix, vull que el meu fill passi un mal moment i que viva més anys que jo.

No t'espanta el desig de globalització a Hollywood?

Per què no? La globalització em sembla preocupant en la mesura en què les desigualtats socials vagin creixent i generalitzant-se, però em sembla molt positiu generalitzar la informació i que hi hagi més facilitats per a accedir a les coses.

A Espanya també estàs immers en algun altre projecte.

Sí, començarem a rodar el 28 de juliol. Es tracta d'una història real ambientada en un Guantánamo per a joves de classe mitjana i alta amb problemes. Cinc joves seran enviats a una d'aquestes cases rurals que existeixen a Europa, amb característiques similars als reformatoris alegals. Es tracta d'un projecte encarregat per la cadena de televisió Antena3.

Cal buscar un equilibri entre la comercialització i la creació artística?

És la
primera vegada que treballo de forma tan directa per a la televisió i és un repte per a mi, perquè la televisió té un llenguatge molt més directe i les audiències són molt més grans. És una història dura i haig de contar-la de manera que arribi el missatge, però al mateix temps ha de ser suficient per a posar-lo a les 22.00. És un món nou per a mi, però molt interessant.

A Hollywood també buscaran comercialitat…

Sí, més que en cap altre lloc. La cerca de l'equilibri és l'elecció de cadascun. Si estàs fent el teu propi camí pots seguir aquest camí i no tens per què arribar a un equilibri. Encara que treballis per a algú, continuar o deixar és la teva decisió, però sempre és bo trobar un equilibri, arribant al major número de gent possible perquè puguis comptar les coses que vols.

Què li demanes a una pel·lícula?

Si és
meu, que sigui millor que l'anterior, encara que no sempre és així, ja, ja, ja. Si vaig al cinema, li demano a una pel·lícula un sac ple d'emoció. I a més, si aquestes emocions romanen en mi, és a dir, si són constants, millor. Que no siguin sol focs artificials, perquè això m'avorreix. A vegades vaig a un cinema amb 9 sales, pagament una entrada, m'acosto a l'última sala i veig uns 10 minuts de cada pel·lícula, fins que algú m'enganxa.

Vas començar amb una comèdia. Tornaries a fer comèdia?

Sí, m'agradaria molt fer-ho i segur que ho faré. Porto un parell d'anys pensant en una comèdia, però encara no he trobat una idea tan forta com per a fer una comèdia. Una bona comèdia és un gènere molt difícil.

Però, és difícil llevar-se l'etiqueta de damunt, com en el cas dels actors, per als directors?

Hi ha
etiquetes, però tu ets l'autor de les mateixes i pots fins i tot llevar-te-les de la mateixa manera que poses l'etiqueta. Et prepararan altres projectes, et faran diferents pel·lícules… i et llevaran l'etiqueta.

Llegida en una entrevista: t'agraden la caça, les dones, el vi, els llibres i les discoteques. Afegiries alguna notícia a la llista?

Ara mateix, les meves majors aficions són el meu fill i la meva dona. M'han agradat la muntanya i la caça des de sempre, però ara cal estar damunt del nen i l'he oblidat una mica. No fa molt que vaig a la discoteca i el vi, sí, m'agrada un munt, ja, ja, ja. M'agrada menjar i beure bé.

Vostè ha dit que el cinema basc no existeix.

Això vaig dir perquè hi havia uns directors d'Euskal Herria, però no hi havia cinema basc, perquè se suposa que el cinema xinès és un cinema xinès, que parla de xinesos; i no hi havia cinema basc que parlés de bascos. Quan es va fer Euskalmedia, a un productor se li va donar molts diners, en lloc de promocionar el que es feia a Euskal Herria, es va dedicar a fer pel·lícules a Sud-amèrica, i Urbizu, Medem, Alex de l'Església, Baix Ulloa, jo mateix… vam haver d'anar a Madrid, perquè a Euskal Herria no aconseguíem produir. És cert que això està canviant molt, però jo vaig rodar allí les meves primeres pel·lícules, i no vaig rebre ni una sola subvenció del Govern Basc.

Si
tens una pel·lícula que toca de manera transversal el conflicte basc (A cegues) i hi ha unes altres que s'han fet, però crec que la majoria són bastant artificials. És un tema especialment difícil de tractar?

Jo vaig fer una pel·lícula buñuela, no volia ser realista. Però és un tema que sempre m'ha atret molt. Cal encertar amb el punt de vista i quan el tingui clar intentaré fer una pel·lícula sobre terrorisme, abans no.

I quin tipus de pel·lícula seria? Com veu el conflicte basc?

Veig que està enquistat. Vaig pensar amb la treva que podia haver arribat a algun lloc, però em va semblar que no. La situació està molt enquistada, aquesta és la paraula. No va a cap part ni sembla que vagi a cap part. Però el futur ho dirà. Les coses al final o tenen sentit o moren per si mateixes; em sembla que el punt de vista que hi ha és bastant anacrònic.