En la infància, a la recerca de cristall, es dirigia a la muntanya. Li semblava llavors que aquells cristalls amagaven en el seu interior l'existència i la força de les muntanyes. Més tard va voler abastar amb la cambra la grandesa de les muntanyes. Actualment continua explorant i rodant. De pas per la seva casa a Bolonya (Itàlia), torna a descobrir amb la seva filla muntanyes plenes de vida; muntanyes plenes de gent, esperits i sensacions, més enllà de l'aresta i la roca. Des del mateix coll continua escrivint, rodant, reflexionant i caminant. I comunicant, una mica en italià, un altre poc en anglès, català, castellà i alemany... teixint un discurs que enforteix per cada conversa.
Vostè és un dels impulsors del moviment Mountain Wilderness a Europa. Voleu difondre el sentiment de la necessitat de defensar les muntanyes pels seus agressors perquè romanguin en una situació salvatge i espontània. En aquests moments en els quals Euskal Herria s'està cobrint de ciment, en els Pics d'Europa i als Pirineus s'estan projectant gegantescos projectes, es mobilitzen suficient els muntanyencs?
Muntanyencs... Bé, no tots es mobilitzen, però la majoria sí. El FEEC de Catalunya (Federaçió d'Entitats Excursionistes de Catalunya), per exemple, és membre de Mountain Wilderness. Jo soc el promotor i el patrocinador d'aquesta associació. Crec en el treball que estem fent. Cal fer alguna cosa... En Pics d'Europa, per exemple, lluitem intensament contra la construcció d'un funicular i aquí està; al final les finances guanyen.
A l'Himàlaia i en el Karakorum també caminem de la mateixa manera; allí també ataquem la muntanya... La carretera fins a Aksole posa en greu perill la glacera de Baltoro. És veritat que la marxa d'aproximació serà tres dies més curta, però l'aventura també serà més curta. La muntanya s'està omplint de gent, apareixerà el fenomen de la massificació... Hi ha tanta gent que no és bona. Necessitem un límit i un respecte. A la muntanya, o pel que fa al medi ambient en general, hem de tenir en compte que la llei bàsica és el límit de la fatiga, el límit de l'agitació. Les muntanyes també poden col·lapsar-se, tenen un topall de tolerància.
Ets un clàssic de la literatura de muntanya, fins i tot en les expedicions, els teus llibres són un dels més llegits. Quin llibre portaries a la muntanya?
Un
Hermann Buhl, recentment ha estat reelegit en alemany i ha rebut els seus diaris. [Achttausend drüber und drunter (Malik, 2005). En aquest treball s'han recollit els diaris escrits per Buhl en Nanga Parbat, Broad Peak i Chogolisa, a la muntanya que va desaparèixer. El pròleg és de l'escalador Hans Kammerlander i també es poden trobar opinions del propi Kurt Diemberger].
Sempre has contat les teves aventures a la muntanya a través de filmacions i llibres. Els alpinistes, per regla general, tenen la tendència de comunicar les seves vivències, de comptar la muntanya. No ocorre el mateix amb altres col·lectius, com el futbol. D'on els ve la necessitat de comunicar als muntanyencs?
No ho sé. Però així és. Els muntanyencs tenen un caràcter comunitari, de formar un grup. Potser en això consisteix la raó.
On està vostè millor, en el camp o a la ciutat?
A tot arreu! La muntanya és un lloc estupend, a la ciutat, a Bolonya també estic molt bé escrivint llibres.
Ha publicat més de mitja dotzena de llibres. Últim Der siebte Sinn (Setè sentit).
Sí, això és l'últim. Havia de posar-li un sisè sentit. És diferent de les que he publicat fins ara. Avui dia, miro cap enrere, veig l'experiència acumulada i crec que tinc alguna cosa a ensenyar als joves.
Em refereixo al sisè i setè sentit: La intuïció, l'instint, aquest que et diu per on anar quan et té atrapada la bisuta,... això és el sisè sentit. La setena és la passió per crear alguna cosa, fer una pel·lícula o escriure un llibre, arribar al cim de la muntanya... És el sentit que et diu “avanci!” en el moment que es necessita. Sovint és contrari a la sisena. En situacions difícils, la persona viu un debat per a si mateixa, un debat amb moltes veus en la consciència interna. La decisió o el camí pres després d'aquest conflicte intern i la seva reflexió són d'un altre sentit superior, per sobre dels altres sentits.
En el K2 vas estar amb Mari Abrego i Josema Casimiro. Què opina vostè dels muntanyencs d'alta muntanya del País Basc?
Els bascos són molt pesats i forts. Mari, Josema, Julie i jo estàvem a punt de partir junts en el K2. Ens enteníem perfectament. Els catalans també són forts. Conec a Óscar Cadiach, també a Jordi Pons, que també està en Mountain Wildernessen, a Pep Masip...
Has conegut com ha canviat el material de muntanya des dels anys 50 fins avui. Ha canviat la mentalitat dels alpinistes en la mateixa mesura?
És increïble, el material ha evolucionat molt per a bé. Pensi que tot ha canviat radicalment des dels anys 50 fins a l'actualitat. El primer walkie-talkie pesava 11 quilos, d'aquí els comptes... Avui s'ha aconseguit eficàcia amb aparells com el GPS, o treps com el jumar [un aparell de mà que facilita la pujada d'una corda]; abans utilitzàvem els nusos...
Fins i tot l'alpinisme... Avui el muntanyisme té moltes branques, moltes especialitats: escalada esportiva, big-wall, alpinisme net, bo, ja no és tan neta com abans però bo... Massa facilitats. L'alpinisme exploratori, molt net, a penes queda. Hi ha molt poc! És molt difícil. També pels diners, perquè és difícil trobar patrocinadors. Ningú et donarà un gos petit perquè vagis a muntanyes desconegudes, muntanyes que no tenen nom. En canvi, per a anar a l'Everest serà més fàcil reunir els diners.
Fritz Wiessner, un alemany d'origen estatunidenc, va aconseguir el cim del K2 (8.611 m) en 1939, sense oxigen ni res, amb el material de l'època. I també ha canviat el pic, des que jo vaig pujar el K2 fins que Edurne Pasaban el va aconseguir... Clar que hi ha canvis, però si no tens sort... En la muntanya no se sap per endavant.
Quina vida és bona per a tu?
La vida creativa.
I el bon alpinisme?
Creatiu, per descomptat. La que procedeix del setè sentit.
Quina virtut hauria de posseir l'alpinista?
Paciència. Cal anar a poc a poc, a poc a poc, s'aconsegueix arribar pas a pas complet i molt lluny. Cal parlar amb els núvols i el cel, cal sentir que és el moment d'avançar. Ah! I la sort, perquè sense ella no es pot arribar a cap part. En muntanyes com K2 necessites sort.
Quines muntanyes t'agraden més?
De petit vaig començar a caminar per la muntanya buscant cristall. M'agraden les muntanyes que semblen cristalls: Aiguille Noire de Peuterey, K2 i Mestressa Dablam són alguns d'ells. Les mares són muntanyes. La gent de la zona respecta aquestes muntanyes i les protegeix perquè tenen vida. El que vull dir és que les muntanyes no són només el cim, sinó que són tota la vida que alberguen seracas, neu... animals, plantes, gent...