Per què corres? Més ben dit, per què continua corrent amb 31 anys?
Quan vaig començar no em donava compte, però en aquests últims anys m'he adonat que em sentia bé. L'atletisme m'ha donat els valors de la vida, m'ajuda en la vida real, m'ajuda a superar la mandra diària, a ser constant –soc un corredor de fons, t'adones de la importància del treball diari per a aconseguir objectius a distància–, a sacrificar-me en moments no tan bons i bons, a superar la derrota, a utilitzar aquesta força interior quan es guanya... Aquests valors m'han servit per a preparar oposicions i ara per a treballar. Jo, en si mateix, no tinc paciència, soc un nerviós. La Korrika m'equilibra, aquest equilibri em porta a rendir-me més en la vida. D'altra banda
, he vist a molts de la zona caure del nivell de rendiment, que li ho han deixat o que ho estan fent malament. En els entrenaments s'han produït excessos. A les noies, a més de l'exigència pròpia del concurs, la societat els ha tirat damunt altres càrregues. Entre altres coses, tenen problemes d'alimentació (per exemple, l'anorèxia); hi ha persones que han hagut d'abandonar l'esport de rendiment en el meu entorn. No és el meu cas, per a mi la carrera ha estat un tema de segona categoria, l'entrenador sempre s'ha adaptat a la meva forma de vida. Ara ha arribat el moment en què em poso fàcil, tinc la vitalitat, el valor. Després d'anys de treball, ara em fa pena deixar-ho, amb la base que tinc ara, amb si fàcilment els objectius.
Un dels
teus amics diu que córrer és per a tu un alliberament.
Jo ensopego amb alguns. Quan parlem entre corredors, alguns diuen que els agrada molt córrer. A mi no m'agrada. Vull dir que em van triar per a jugar al futbol, però jo no volia competir. Vaig començar a jugar a l'atletisme, al principi em costava, em feia vergonya... No sols en els resultats, tot ha estat un repte darrere l'altre; ser dona, estar a nivell de rendiment... He anat superant reptes i això és un esforç per a mi, no és desagradable, però no l'he viscut, com uns altres ho representen, “la carrera és terrible”. No ho he viscut així.
Txumai Fernández és el teu entrenador. Qui és?
Tot el que he
aconseguit i gran part del que soc. És la clau de la meva vida, la persona que més em coneix. Corrent, en l'esport, et surt tot el que tens en la competició, no hi ha màscares, no hi ha armadura. Ell ha aconseguit enfortir el millor de mi i disminuir el dolent. Bé, soc un pi i no donaré pomes. Sap que soc un pi. Moltes vegades en mi no entén moltes coses, no tinc l'ambició suficient. Quan vaig començar no volia competir, no vull existir! “Txumai, això no ho vull”, deia.
El concurs és un concurs.
Fixa't on vaig acabar! Abans tenia por, ara no, ara he canviat! Si Txumai s'havia comportat malament, m'havia deixat amb molt poc. He estat molt difícil. El dia de la carrera, en el cotxe, anava resant perquè la carrera se suspengués, no volia fer-li front. Superar això era per a mi una bogeria. Quan vaig començar a participar en els Campionats d'Espanya, per a mi era una tortura. Per què anava a fer-ho? Deixa-ho i basta. Soc molt perfeccionista i no volia fracassar. No volia competir, preferia entrenar, prendre cafè amb els meus amics i patinar.
Tens suficient nivell per a anar al Campionat d'Espanya, no entrenes dues vegades al dia i treballes vuit hores al dia. No és el teu el pitjor de les grandàries?
Ningú m'ho ha preguntat. És un lloc de molt mala esquerra. No soc esportista d'alt nivell, estic a nivell de rendiment. Haig de sacrificar-me i soc competitiu. En el rànquing d'Espanya, en les proves de fons, estic entre els llocs 8-10. Tinc la capacitat d'estar més endavant, crec, i així m'ho han dit, però no he tocat molts aspectes de millora: alimentació, mecànica, medicina... Si treballés tot això, podria estar més amunt. No li diré que arribaria al Mundial, però sí més amunt que ara. De totes maneres, m'estic donant compte que, malgrat la situació de la mala esquerra, jo no vull ser esportista d'alt nivell, mai ho he tingut al cap. El treball també m'omple molt. Si no tingués treball i pogués anar als Jocs Olímpics... Però en l'estat en què estic, no el canviaria. Els resultats no em donen tant. M'agrada provar les coses i com a esportista d'alt nivell no em sadollaria, seria beure d'una sola font. Als quals treballen en això els dono un gran mèrit!
Quan entrenes a Zarautz has dit que et creues amb poques dones i això et dona tristesa.
El
tema de la dona és molt important. He nascut dona, en aquesta sort. En la meva vida he tingut molts conflictes, petites coses, detalls... Ara m'he adonat que el problema està en la societat. Ara estic trobant les respostes dels conflictes, perquè soc tècnic esportiu, perquè estic documentant... entendre un poble i el seu esport.
Comprendre l'organització social de l'esport. La base és l'esport escolar i després estan els itineraris esportius de rendiment i oci (esport participatiu). Fins ara hem relacionat l'esport amb el rendiment. Qui és l'esportista? Futbolista. Per què no és més esportista que aquest futbolista la dona que nedarà? Les dones que hauria de veure quan rotlle per Zarautz pertanyen a aquest tercer grup, però són molt poques. El que
jo dic és que l'esport escolar està pensat per a nois, volen les nenes aquesta oferta? Amb els petits no estem inventant. Recordant els temps de la infància, l'esport no es va adaptar a nosaltres, nosaltres ens adaptem a l'esport, a l'àmbit masculí. Sempre s'ha dit que les noies no volen fer esport, que els nois són bèsties en l'esport i les noies maldestres. Potser, l'oferta i les exigències esportives (basades en les habilitats dels nois) són les principals raons de l'escassa participació de les noies.
I l'esport de participació, això és el que vull que entenguis; l'esport per a tots. Això és el que més em preocupa. La gent no ha descobert els beneficis de l'esport i nosaltres tampoc hem ofert les estructures adequades. L'objectiu de l'esport participatiu és gaudir, relacionar-se, estètica... És flexible. L'objectiu del rendiment és aconseguir resultats; t'exigeix compromís, sacrifici. Fins ara l'esport era competitivitat, ara la gent té bastant estrès i vol fer esport amb tranquil·litat, cuidar la salut, caminar lliure... No obstant això, la participació en l'esport és contradictòria, d'una banda és flexible i la dona és lliure en aquest sentit, però la dona corre el risc de convertir-se en esclava de l'estètica, perquè moltes vegades la motivació no és més que estètica.
Quan parles de la dona i de l'esport, t'agradaria destacar tres elements: la relació amb el cos, el temps d'oci i el lloc que ocupa la dona en l'espai públic.
Una dona olímpica va dir: “Quan vaig començar a córrer, quan els cotxes passaven prop de mi, sentia tanta vergonya que em semblava que estava mirant a les flors en la cuneta”. Els homes tenen més autocontrol sobre el cos, tenen el seu propi cos. La dona és més el cos de la societat, el cos de la fertilitat i la imatge. Ens sentim més vigilats. El que sentia aquest atleta olímpic el sentia jo al meu nivell: em posava els pantalons i m'anava pel camí de darrere a tota hòstia, a les fosques, fins a Itsasmendi [barri de Zarautz]. Era un dels pocs que corrien i la gent em mirava. Potser és perquè jo soc així, però...
Què passa amb la gent? Moltes dones zarauztarras diuen “Faria el cross mixt de Zarautz!” [és una parella d'homes]: si tens temps, si tens parella, t'ajudaré a preparar-te físicament... “Jo, demana...” Quant al temps
lliure, tant la dona com l'home dediquen el 57% del temps al treball. El percentatge de dones respecte a l'home es triplica en la llar i en la cura. Ara saca a aquesta dona temps per a fer esport –em refereixo a l'esport de participació–. Hem de
conquistar el temps lliure, treure'l de la servitud de la imatge i guanyar l'espai públic. Aprendre que l'esport és per a gaudir, com alguna cosa que ens dona llibertat, que la salut és la manera d'estar amb els amics, llavors aconseguirem que la dona es posi a jugar. Quan la salut i el gaudi prevalguin, podrem acostar a la dona a l'esport de veritat.
En l'esport d'oci aquest és l'esforç, però l'esport de rendiment és molt competitiu i la dona segueix el model masculí.
La meva reflexió: s'ha organitzat una taula rodona i els convidats són: Naroa Agirre, Josune Bereziartu, Eneritz Iturriaga... Aquestes són les dones que s'han fet amb la victòria en les habilitats dels homes. Per què no va a la taula rodona una dona que no té temps d'anar a la piscina sent nena? Qui ha de parlar d'aquest tema? Quan parlem de dona i esport sempre toquem el camp del rendiment i la dona s'ha adaptat millor a l'àmbit de la participació.
Tenim dos mons esportius: l'esportiu de rendiment i el de l'oci, que sembla que són semblants però que tenen poc a veure entre si. El rendiment és poc popular, però té repercussió mediàtica, compta amb recursos econòmics i la societat valora aquest tipus d'esport. Un camp té molt poc i l'altre massa. En la primera els homes són clarament superiors, i així sembla que l'esport és el seu.
Contesta a la teva mateixa pregunta: “Quan m'he sentit més discriminat com a tècnic esportiu o com a esportista?”
Net com a tècnic esportiu. Rotlle amb els nois, vaig a Behobia a fer 1’13’, “aquest tipus de joe!”. Haig de demostrar tot això per a ser algú? La dona ha de demostrar tot això? Les dones tenim menys capacitat física que els homes. Tant si fes els meus temps de Behobia com en dues hores, ambdues haurien de valer! Després, uneix-te a diversos homes de treball i escoltaràs: “Aquesta nena?”, com deia, “si això és així, tindrà aquest noble corredor per a la casta”. Això em fot perquè s'ha construït una opinió sobre el que hauria de ser com a treballador amb la referència del corredor. Jo he fet estudis i oposicions, tinc els meus coneixements, això sí que és una marató de la meva vida!
És el Lilatón un model adequat? Només corren les dones.
És necessari. És el punt de partida, la dona se sent còmoda. Hi ha dones com ella, amb un cos com ell, és el seu moment, estan en la via pública. Hi ha tres variables que he esmentat abans: el temps lliure, el cos i l'espai públic. El lilatón és heavy i moltes dones no ho defensen, però és necessari.
Alguns diuen que el Lilatón és una espècie d'apartheid.
És el màrqueting de Crist per a animar a les dones. És una reivindicació. Si les dones i la resta de les dones que participen en el Lilatón poguessin fer esport cada vegada que volguessin, no necessitarien el Lilatón!