Vas arribar a Bermeo i vas viure la “talaidxeruak” del poble, com els antics “talaidacheros”: llavors et vas convertir en filòsof contemplatiu?

La contemplació és un objectiu difícil, de moment llunyà. Però fa molt temps que ha aparegut una balena en Harribolas. Ho hem vist des de la Tala. Els éssers grans poden ser considerats més fàcilment: la balena, la mar, la Rasputia.

Un amic meu veu a Kalaka per tu...

Desconfiava. La vanitat és un pecat mortal.

Llegit en el teu blog personal: “Cada vegada hi ha més pírcings en els atuells...”.

Les conclusions filosòfiques generals requereixen un treball previ i detallat de comptar. Davant la realitat no hi ha per què cobardearse.

El meu amic (el teu seguidor) no sap qui va ser Hannah Arendt, ni jo…

La
filosofia no ha estat fins fa poc més que la dels homes. Hannah Arendt ha estat, sens dubte, la primera a instal·lar-se a l'Olimp de la localitat biscaïna. I llavors ha proclamat que "jo no soc un filòsof". Afortunadament va fugir de Gurs a temps.

Un
immigrant gallec que està en l'estació ha preguntat “Aquest tren é pra Irun...?” i un altre immigrant ha respost: “Pra anar un? Serà pra anar tots!”.

La
necessitat d'emigrar ha portat als gallecs a tenir molt arrelada la vella inquietud filosòfic-política sobre la relació entre Bat i Os. A més, els pobres, per a no perdre el cap, han de convertir el problema existencial en un acudit.

Però un altre dels meus amics li va batejar així: Aquí està el zàping!

És mentida! M'has fet la pregunta per a poder allargar aquest joc de paraules barates! Perquè, si fos cert, podria fer les compres tranquil·lament en Harrods. Però els paparazzis són terribles. A poc a poc ens acostumarem.

Has escrit analitzant la novel·la Agur Labartzari: “Per al creador de Txillardegi, ara i aquí, la defensa de la lluita armada ha d'entendre's com una patologia”. Senti, Txillardegi m'ha enganyat fins ara…

Vostè vol viure enganyat! Malgrat la distinció entre l'home Txillardegi i l'autor Txillardegi, el primer està en Aralar i ha escrit sovint en contra de la lluita armada. I el protagonista de l'última novel·la de l'autor, el partidari de la lluita armada, no està bé del cap.

Potser Koldo Izagirre és postmodern per a tu i ara m'entenc...

No sé si Izagirre és postmodern, però almenys és un gran escriptor. La seva tràgica relació amb la veritat és seva, tan agredolça com les escapades obstruïdes dels protagonistes de Sua nahi, Mr. Churchill?. El cigar de Kafka no volia la llibertat, sinó una evasió decent.

El veritable postmodern és Anaven Zaldua. A l'hora de rebre el Premi Euskadi va acabar el seu discurs de la manera següent: “gràcies papà, gràcies mamà...”.

En concret, va pronunciar aquell memorable discurs amb un “gràcies papi, gràcies mami”.En
qualsevol cas, donar les gràcies als pares no és monopoli dels postmoderns. I al concepte de “postmodern” que s'intueix sota les teves preguntes, aquest murcià es correspondria perfectament amb un ciberjuego de samurai que va tallar el coll als seus pares amb una catana.

Aquest “diferent” professor d'institut que ets... Mestressa o odia la pel·lícula Poeta Filin Kluba?

És una pel·lícula demagògica. Avui dia estic a favor dels professors fatxes sens dubte. Quant a la pedagogia, la millor pel·lícula dels últims anys em sembla Human nature, de Michel Gondry, protagonitzada per Patricia Arquette i Tim Robbins.