argia.eus
INPRIMATU
Sense novetats en la normalitat
Ainhoa Mariezkurrena Etxabe 2024ko otsailaren 09a
Argazkia: Txalo Produkzioak

Almazenea

Companyia: Txalo Produkzioak.

Actors: Iker Galartza i Zuhaitz Gurrutxaga.

Quan: 2 de febrer.

On: Teatre Principal (Donostia).

----------------------------------------------------------

El treball assalariat està en el centre de les nostres vides. Estem hores i hores per als altres, més de prou. Encara que condiciona les nostres vides, ho acceptem. Temps no recuperable.

L'espectador troba en l'escenari una situació quotidiana, un dia de treball. Ens introdueixen en el magatzem de l'empresa fabricadora de mastelers i vares de ferro. El protagonista és l'encarregat, l'únic encarregat del magatzem. No obstant això, en els pròxims cinc dies la companyia la realitzarà un jove, el temps que li falta per a jubilar-se i donar el testimoni. L'autor ha situat en un mateix espai a dos personatges, cadascun d'ells més diferents. Treballador vell amb pensament i funcionament bastant conservador i metòdic i nou treballador que es dedica a barrejar racons, als quals li importen més o menys les lleis i els preceptes i als quals sobra energia.

La unificació d'aquestes personalitats ha provocat necessàriament l'humor en el públic i el xoc entre elles. El temps i l'espai són els únics que tenen en comú. Com l'empresa produeix poc, les converses entre tots dos són l'única cosa que ocorre. No hi ha a penes accions ni moviments, però la veritat és que no demana més. En aquesta obra de teatre el text té gran importància i els silencis també. Han donat al temps i a la presència el lloc que mereix, imaginant que l'esclavitud es dona de diverses maneres i posant a la vista la càrrega que hi ha en totes les vides de la classe treballadora. Estic segur que l'espectador ha sentit tristesa, nostàlgia i angoixa en sentir que les nostres vides estan passant com en l'escena. En una societat en la qual creiem que anar al treball és tan normal com menjar, almenys qui ha aconseguit que s'entengui la crítica darrere de l'humor.

No obstant això, diria que li falta profunditat. Aquesta obra del dramaturg català David Desole va rebre el premi Germans Machado en 2003. El seu estil és fer humor i drama, i ho ha situat també en aquests gèneres. Al mateix temps, la criticitat és una altra de les característiques que se li atribueix al guionista, per la qual cosa em vaig acostar al teatre. La sinopsi presentada per Txalo em va fer la mateixa promesa, perquè vaig llegir “la consciència dels perdedors” i “que aquesta enginyosa i àcida comèdia reflexiona sobre l'explotació i el capitalisme en el món laboral”. Aquest prejudici em va impactar, però ha complert a mig fer el promès. Té criticitat, es nota l'esforç i la intenció, la mateixa idea és un punt de partida crític, però no entra dins. Tinc la sensació que la història s'ha centrat en el caràcter dels personatges, ressaltant el sentit humanístic. És clar que els personatges no són amos de la seva condició, però el públic el necessitaria i l'esforç per a això se m'ha quedat desbaratat. Es tracta de fins a on es vol explotar l'explotació. No et quedis mirant els lladres del temps, són molts set minuts.