Zabaleta va explicar que el llibre té un to antologico i que ha volgut analitzar què és Navarresa en l'imaginari basc, a través d'una infinitat de reflexions i poemes. Vol fer “una aportació a la imatgeria basca”, mirant des de Navarra i “criticant” a escriptors que han reconegut Euskal Herria. Aquí és on adquireix sentit la segona part del títol, Poesia. Al seu judici, el gènere de l'èpica té mala fama i per això més d'un bon escriptor basc no ha anomenat èpica a la seva poesia, però és èpica, “els pobles busquen sovint en l'èpica oportunitats i arguments per a reconèixer, afirmar, reivindicar i enaltir la seva identitat”.

En aquest sentit, fa referència i analitza obres d'autors de molt diverses perspectives, com Gabriel Aresti, Orixe, Salbatore Mitxelena o Xabier Lete. Considera el poema d'Aresti “Defensaré la Casa del Pare” com a èpic i ell li critica dient “Defensaré la casa dels descendents”. L'escriptor diu que un poble necessita una consciència per a ser un poble i que això es treballa a través de la imatgeria. Sobretot a través de la poesia, però també a través de la prosa, aborda en 69 capítols diversos temes de la imatgeria basca com el poble, el caseriu, la ciutat, el basc, la territorialitat, la història o ETA.

Segons va explicar en la presentació, “Navarra és un país al qual tot el seu imaginari li dona caràcter nacional i en el qual també hi ha lluita oculta”, per exemple, amb Bizkaia: “Si li preguntes a un biscaí sobre com es va formar Bizkaia, segurament li esmentarà el mite del Senyor Blanco, però Bizkaia va sorgir de la divisió del Regne de Navarra”, el 4 de juny de 1076, quan el seu germà va derrocar al rei Sancho IV.ena pel barranc de Peñalén. “Aquí es va dividir realment el Regne de Navarra, i per tant en Peñal és un símbol de la nostra territorialitat, ningú l'esmenta, però Castella va ocupar llavors la meitat del regne. Si recorden a Amaiur i Orreaga, per què no a Peñal?”. El tema l'aborda en el poema “La vergonya nacional de Peñalén”.

En la seva opinió, també ha volgut oposar-se a les imatges historicistes, com diu en el preàmbul del llibre: “Em sembla que la historiografia basca sovint s'ha esfondrat en l'historicisme”. Això és el que ha succeït, diu, perquè s'ha volgut respondre als atacs de la historiografia dels dos estats veïns, però “la història no és un mandat i no pot o no pot forçar el futur; si fos així, la llibertat seria esborrada”.

En el seu treball, Zabaleta explica que, encara que se centra en el passat i l'imaginari, és sobretot per a mirar al futur. Que l'èpica basca ha evolucionat de la manera següent: “XX. que havia de passar del “aradianismo” del segle XX a la “estètica de carrer” i que aquest pas el va donar amb la literatura basca”. Salbatore Mitxelena, Lizardi, Labegerie, Lete, Montsó, Artze són alguns dels exemples d'una ruta: “Ens emocionem amb les seves lletres; però confessem que, llevant la txapela, el dur i estrident Rock Basc ha cobert ungüents, mocadors, lletjos i peracas sobre les ferides de tots els altres”.

Navarra ha estat un dels eixos del polític i escriptor navarrès en la vida i aquí també acaba amb Navarra: “En el viatge a Euskal Herria Navarra no és un episodi; tampoc és l'epopeia d'Euskal Herria; o és un moment de l'epopeia basca. Per contra, Navarra és la que dona sentit nacional i estatal al País Basc, per la qual cosa marca el rumb de l'èpica basca”.