Éssers Transparents Quan:
20 d'abril.
On: Plaza del Castell de Pamplona.

-----------------------------------------------

Falta mitja hora perquè comenci el concert en la Plaça del Castell de Pamplona, però encara està mig buit, ja que està plovent. Encara que sigui de ciment, ningú té ganes de mullar-se: els més matiners i sans esperen en el quiosc del centre de la plaça; els més tardans, els poteadores més fogosos o els que han passat tot el cap de setmana en Berriozar, han convertit les coves còmodes i sense perill en els pòrtics que envolten la plaça, i no s'han acostat fins que han demanat el següent pot.

Tot ha canviat perquè tot continuï igual. Era d'esperar, donades les circumstàncies. La gran plaça, el temps desapacible, i un gran espai de seguretat entre el públic i l'escenari. Amb una acció èpica però silenciosa hem decidit revertir la situació i ens hem posat per davant. Avergonyit. A un costat. Emocions fortes sí, però sense passar.

Dues cançons del nou disc Orube han posat música a moments en els quals més gent ha vingut fins que la primera línia ha arribat a l'altura de nosaltres. Ens agrada el que s'està construint en aquesta etapa. Després d'uns clàssics, per a començar a escalfar l'ambient: és una sospita, però potser els errors no serveixen ja per a aprendre... Encara que han passat quatre anys des de l'últim disc, no ens hem oblidat de les lletres. En el cas d'optar a un dels clàssics, el somriure que dibuixa Jon Basaguren en l'escenari estarà també present. Quant s'agraeix sentir aquesta proximitat, perquè un grup no és només música. Amb el focus una mica extens, Aitor Agirre (Duluth) ha ocupat el lloc de Danilo Foronda, que ha estat substituït pel baix a les mans i la segona veu entre les dents. Així estan i actuaran en aquesta gira.

Si hagués de mirar a la gent i dir el que fan els gasteiztarras, diria que veure'ls és posar el cap en l'espatlla de la veïna i cantar mentre els ulls brillen, sense pujar molt el volum; és sortir de tant en tant del paraigua i fer uns salts com una baldufa; és anar a veure un concert tranquil i acabar fent corones en comptes d'estripar la gola, ah, aaaa......

De fet, tan important com la subtilesa és el conjunt que donen a aquest grup les segones veus, tant per dalt com per baix, ara un, ara dues, ara tres. Cadascun en el to i en el moment que li correspon. Perquè per a cridar no fa falta ser agressiu ni haver de cridar per a ser agressiu, si es fa bé. Gora Euskal Herria LLIURE PER A REIVINDICAR EN UN LLOC

Els que no cantem molt bé –per no dir que cantem malament– sabem que hi ha una convicció molt estesa, no sé si en aquest país o a tot el món, que diu que no cal cantar malament en el bon temps, si no es vol que comenci la pluja. Però jo no sabia que podia succeir el contrari.