És clar que moltes de les persones que participen en les protestes animalistas dels santfermins són de fora de Pamplona i d'Euskal Herria. No obstant això, els participants de les iniciatives antitaurines en santfermins són heterogenis tant en els seus orígens (a Euskal Herria cada vegada és més fort la consciència sobre aquest tema i els grups de defensa dels animals) com en el seu enfocament (als partidaris d'acabar amb les corregudes de toros pels vegans però mantenir el tancament). L'ús del debat des de dins o des de fora és un intent d'evitar la reflexió real. D'una banda, perquè una tradició arrelada pot dificultar veure el problema en tota la seva dimensió. Les crítiques externes, que en alguns aspectes poden quedar escorçades i en altres casos poden arribar a ficar la pota (en general, no sols mirant des de fora, sinó també des d'aquí cap a altres pobles i realitats), han de ser analitzades almenys. Potser el moviment anti-toro de la Vall ha sorgit de Tordesillas? Els que han aconseguit pressionar contra aquesta crueltat no eren principalment del poble. Ens atreviríem a dir que és una discussió externa i que no entenem la idiosincràsia dels Tordesilla? Ens atreviríem a dir que en alguns països l'ablació o la burca de les dones o la impossibilitat de sortir de casa és una cosa cultural i no es pot criticar des de fora? A més de la cultura, els costums, les idiosincràsia, existeixen alguns drets, entre ells el de no ser torturat per al gaudi sàdic d'un animal. Tant per fora com per dins, l'argument principal contra la correguda de toros és molt senzill: el respecte.

També hi ha qui planteja el debat en altres termes: que a unes corregudes els agrada i a unes altres no, i que cal respectar-les. No obstant això, no es tracta, en aquest cas, d'una qüestió de la voluntat popular, que es resol mitjançant un referèndum (encara que, en certa manera, sigui un pas endavant). Aquí, el subjecte de la vulneració de drets no són els taurins ni els anti-taurins, sinó els toros. Podem prendre el dret a decidir si els animals són torturats com a espectacle? Podem imaginar un referèndum sobre el manteniment o l'eliminació de l'esclavisme africà entre els colonialistes europeus? Aquest referèndum estaria permès.

Això dels toros no és ni tan sols una qüestió econòmica. En algunes ciutats, com Vitòria-Gasteiz, la suspensió de les corregudes de toros s'ha degut al dèficit per a les arques municipals. Encara que això demostra que la correguda de toros cada vegada té menys suports a la ciutat, no s'até a la qüestió. Encara que en alguns casos col·laborin en la pràctica, tals visions, tan esteses per a abordar el tema de la lídia, tenen un marcat caràcter antropocèntric, sovint egoista i sense empatia elemental.

El manteniment de les corregudes de toros posa també sobre la taula la pregunta de si en 2018, molts subjectes considerats sapiens sapiens no poden gaudir de les festes sense l'ús i la tortura pública dels animals. També cal investigar com, des d'una postura còmoda d'autocomplaença, una societat que es considera solidària, moderna, sostenible o oberta, accepta mantenir aquest tipus de pràctiques, encara que cada vegada hi hagi més gent en contra.

Les imatges i les cròniques recollides per alguns mitjans de comunicació a Pamplona han tornat a posar de manifest les evidents contradiccions entre els sectors de l'esquerra i els populars. Realment, és molt cridaner passejar per Pamplona i veure cartells “sense agressions sexistes, Iruña aske” en molts llocs, senyal dels avanços en aquest àmbit des de l'Ajuntament i altres col·lectius, però, al mateix temps, no mostrar cap empatia amb els 48 toros que es torturen fins a la mort durant 8 dies. És més, és el propi Ajuntament el que finança aquesta infàmia. És una agressió normal i acceptable, per al gaudi de tots.

Alguna cosa semblança es pot dir sobre l'estesa del sol. Hem escoltat diverses vegades aquesta contraposició: les penyes al sol i els sectors populars, mostrant les seves reivindicacions socials i polítiques davant la punta dels sectors poderosos, conservadors i espanyolistes que estan en l'ombra. No obstant això, resulta especialment dolorós veure una gran pancarta a favor dels presos bascos o la denúncia de l'assassinat de Germán mentre s'està desenvolupant un espectacle de sang al carrer. No es pot entendre que s'expressi sensibilitat davant injustícies i opressions i que es miri cap a un altre temps davant aquesta altra realitat infame. Sabem que molta gent que va a la plaça no és especialment aficionada als toros. Molts d'ells acudeixen per l'ambient o pel berenar, sense mirar al que succeeix en la sorra, però ser allí i treure l'abonament també és còmplice d'aquesta massacre. I l'alcohol i la festa no poden ser atenuants. Al toro no li alleugen el sofriment.

L'altre dia, un mitjà basc recollia amb poques paraules la crònica de la kalejira contra les corregudes de toros del 7 de juliol, afirmant que estàvem uns 200 persones i comparant alhora 20.000 places de toros plenes. Aquesta realitat és dura, sí, un indicador que encara queda molta feina per fer. El camí que queda per recórrer a aquesta societat és llarg, des dels sectors populars fins a les institucions governades pels partits progressistes. De fet, la plaça hauria d'estar cada vegada més buida. I omplir la plaça és donar suport a les corregudes de toros, siguin o no aficionats als toros.

Igual que amb antiesclavistes, sufragistes, defensors de la llibertat sexual o partidaris de la parenceria igualitària, la lluita per acabar amb aquesta aberració donarà els seus fruits. La prohibició de les corregudes de toros es va estenent i també arribarà a Pamplona/Iruña. Es tracta que es faci el més ràpid possible per a deixar en el camí a la víctima i als instants de tortura.

Iñaki Etaio.

Antitaurina.