Fa un mes es va iniciar un debat sobre l'educació entorn de l'Escola Pública Basca en el marc del comunicat d'Harro Topagunea. Els que van venir després els vam llegir en xarxes socials i periòdics. Diria que la majoria dels quals van participar en aquells debats eren d'esquerres en l'espectre polític. És sabut que aquest sistema de suport a l'empresa o centre privat compta amb el suport de PNB, Geroa Bai, PSE/PSN, Na+ i PP. No hi ha discussió entre ells, però sí en un ampli sector de l'esquerra. Perquè l'existència de sistemes concertats per a l'educació ens genera grans contradiccions.

El debat tenia/té molts fils, però per a tirar a un i ajudar amb les dades al debat, ho dic per a la segregació econòmica. Recentment, l'últim estudi realitzat per Esade i Save the Children per a Espanya ha llançat que el campió de la segregació econòmica és Madrid, el País Basc està en 2a posició i Navarresa en 7a posició. Per contra, la CAB, amb un 51%, i Navarra, amb una taxa del 64%, ocupen els últims llocs quant a la importància del sistema públic en educació. Dit en poques paraules, al nostre país tenim moltes escoles concertades i els sistemes educatius amb major segregació econòmica.

Aquestes dades tenen a més un petit parany. Es fa la mitjana de tots els centres públics independentment que tinguin o no competència en el municipi/barri. Per tant, les dades dels municipis en els quals només està l'escola pública se sumen als de les escoles públiques d'altres localitats amb competència d'una altra mena de centres. Això significa que als països on existeix la competència, la distància entre xarxes continua sent major. En molts dels pobles on hi ha competència, a més, governa EH Bildu i l'actitud cap a l'escola pública està sent igual o fins i tot pitjor que la d'altres partits.

Mentre que entre 2015 i 2019 continua augmentant la segregació econòmica entre l'alumnat, les i els de l'esquerra abertzale seguim en una distància oriental i moderada impulsant l'actual model segregador. Mentre continuem balafiant diners públics en els concerts educatius (623+139=762 milions d'euros a l'any), ens preguntem “On està els diners públics?”. Posem en qüestió el caràcter de la publicitat, especialment en l'educació, mentre diem que el socialisme és el nostre objectiu. Col·locarem la bandera “Ongi etorri Errefuxiatuak” als balcons, però mantindrem estructures perquè els seus fills i filles amb escassos recursos econòmics no es barregin amb nosaltres.

Un partit d'esquerres hauria d'apostar per tot el sistema públic. En Sanitat, per exemple, s'aposta per Osasunbidea/Osakidetza sense cap mena de dubte/cognomeno. Per què no pot ser el mateix en l'educació? Per què recolzem en la societat el sistema que genera aquesta bretxa?