Oh, sí, sí, sí! Una petita reflexió: El reggaetón és un estil de música, un ritme, com pot ser masclista per si mateix un estil de música? Com dimonis pot ser insultant un ritme? No puc comprendre-ho. Ningú pot negar que entre les lletres del reggaetón comercial es fa una apologia dels privilegis de l'home sobre la dona* en un percentatge elevat. Però, què passa amb tots els altres estils musicals? Amb pop, rock, indie, música tradicional basca?

Aquest heteropatriarcado ens ha robat tots els àmbits de la nostra vida, i sí, és una d'aquestes músiques. Però, llavors, per què està el reggaetón a punt de tocar? Jo citaria dues raons principals: el classisme i el tabú del sexe. D'on ve aquest estil musical? No és casualitat que l'origen d'aquest fet sigui els carrers de Llatinoamèrica. Per descomptat, si la cançó que deixa a la dona en el subsol la canta un home blanc i adinerat, ningú s'estranya d'ell. Una vegada més, l'aporofòbia que aquest sistema capitalista ens ha ficat fins al fons ens ha enganyat. Heus aquí el rostre subtil del classisme, enfront de nosaltres. I què podem dir sobre el sexe explícit? Quin problema tenim amb això! Si en una suau lletra disfressada de poesia i d'amor romàntic l'home domina per complet a la dona*, llavors sí que és bella. Però quan parlem de carn, de cos, de nuesa… llavors sona l'alarma. Volem parlar lliure de sexe. Basta, hòstia!

I sí, en els nostres bars, en els escenaris, en les txosnas... quan les cançons amb lletres masclistes desapareixen, no sabeu quina festa muntaré, però no criminalitzem alguna cosa que ens fa entrar en el cos i gaudir tant. La música és música, no hi ha millor ni pitjor. Transformem, fem nostre, Visca el reggaetón feminista!