No fa molt que visitem el Centre de Documentació de la Memòria Històrica de Salamanca, on estan els arxius de la guerra civil del Govern Basc. Observant els documents previs a la guerra, concloem que al nostre país el nacionalisme basc està sofrint un procés parafásico, sens dubte relacionat amb els missatges i les polítiques, organitzat pels líders de les seves institucions o partits.

Militants i simpatitzants del PNB abans de la guerra s'autoproclamaven abertzales. La relació entre ells es feia en termes de volgut o estimat compatriota. És patriota el que mestressa a la seva pàtria i treballa i està disposat a posar en perill la seva vida per a defensar-la. Així ho van demostrar aquests gudaris en la batalla de 1936.

En la postguerra, els membres del PNB van abandonar el terme abertzale o patriòtic i van començar a prendre el nom d'afiliats a la formació. Dos noms diferents per a militants que vulguin pertànyer al mateix partit i que tinguin un significat molt diferent. Així, en lloc del concepte d'abertzale basc, van introduir el concepte de membre del partit, amb un significat molt diferent. Des de llavors no són els interessos de la pàtria, sinó els del partit. Anasagasti diu que Irujo va dir que “l'últim que arribi es posi en fila” i expressions com les que demostren que el partit és un objectiu en si mateix i que no hi ha res per sobre dels interessos del partit.

En l'època del lehendakari Ardanza es va començar a bandejar el concepte jurídic-polític del poble basc, substituint-lo pel concepte insípid de “societat basca”. Va ser la parafasia de Mario Onaindia la que va començar a preguntar-se a fons quin era el “poble”, alguna cosa que sempre s'esmentava en els comunicats. Poc després, la classe política, inclosa Herri Batasuna, va començar a utilitzar àmpliament el terme “societat basca”. Els pobles i les nacions són subjectes de dret internacional i les societats només dels estatuts dels socis.

També es descriu com a trastorn afàsic de la parla el Foreign Accent Syndrome (FAS) o Síndrome de l'Accent Estranger a conseqüència d'una lesió cerebral posttraumàtica. Si portem aquest FAS a la política basca, aquí va aparèixer durant anys quan es deia “Pàtria o mort és el meu destí” amb l'accent cubà, nicaragüenc, els salvadorencs, els de les FARC… tant ens van ficar als euskotarras per l'avantguarda internacionalista, que era abertzale no nacionalista. Una altra FAS va ser llevar la voluntat d'un estat basc independent i substituir-la per un estat lliure associat de Puerto Rico. Sempre buscant models dolents fora, cometent errors i frustrant el model propi, a pesar que la nostra divisió territorial és aquí.

Després de molts anys de parafasias i FAS, el nacionalisme basc -sens dubte en els dirigents no tots els que estan (els nacionalistes) i no tots els que no ho són- impulsa el dret a decidir. La parafasia ens fa actuar de nou: En lloc de fer ús del dret d'autodeterminació recollit en la Carta de les Nacions Unides, hem pres de nou un lema sense contingut polític-jurídic: el dret a decidir.

Els bascos mai, reivindicant el dret a decidir, no podem basar-nos en el dret, la qual cosa ha fet el Govern Català amb la seva Llei d'Autodeterminació.El dret d'autodeterminació dels Pobles està recollit en el Dret Internacional de les Nacions Unides i en la jurisprudència del Tribunal de la Haia. Aquestes normes i Tractats ratificats per l'Estat espanyol són els drets fonamentals als quals es refereix l'article 10 de la Constitució espanyola i sobre els quals es fonamenta el seu dret de referèndum d'autodeterminació.

La nostra nostàlgia cap a la parafasia, que segons el parer d'alguns és merament provisional i pedagògica, no és més que una confusió per als bascos i que ens allunya de la pretensió de ser una Euskal Herria independent dins de la Unió Europea.

Xabier Zarandona Zubero/Iñigo Jaca Arrizabalaga

Mèdics