Entre gener i maig de 2015, després d'acabar els estudis amb 25 anys, la meva amiga Irati Astobieta i jo ens vam anar per Xile, l'Argentina i l'Uruguai en el marc del projecte Kalabazan Ibiltaria. A través de l'eina poètica Poesia Murmurada regalàvem pels carrers els poemes bascos de la boca a l'orella, a través de dos tubs de cartó.
Així arribem al centre cultural La Quadra de Montevideo. Passem allí alguns tallers, per unes quantes nits de somni. La primera nit, mentre preníem unes cerveses al carrer, la proposta va sorgir entre bromes. Un company de La Quadra ens va contar que tenien relació amb Pepe Mujica i Lucía Topolansky, ex tupamaro, perquè eren militants del partit. Van compartir històries i anècdotes sobre la parella. “Seria meravellós poder murmurar-los un poema”, somiem. “Voleu intentar-ho? Ara treballa amb ell un amic. Si volen, li cridaré i li preguntaré”, va respondre el company. “Val”, vam dir, encara que ni Irati ni jo pensaríem que anàvem a rebre resposta. A continuació li va cridar: “Dos amics bascos volen murmurar un poema a Pepe i a Lucía”. No sabem què pensaria el teu company. No obstant això, al cap d'una estona va sonar el telèfon i escoltem: “El vell ha dit que vinguin” (el vell ha dit que vinguin)
Mujica i Topolansky, al costat del seu chacra, ens citen l'1 de maig. El Quincho de Varela, que tenia un acte polític amb el partit, anava a ser abandonat per un veí de la parella que anava a menjar a la seva casa, després de la celebració del Dia del Treball.
Murmurem les paraules de Joseba Sarrionandia, primer a un i després a l'altre
Vam agafar el cotxe en el centre de Montevideo i en 20 minutos arribem al Racó del Turó. El silenci va ser el que ens va donar la benvinguda. Davant nosaltres s'estenia el camp obert i algunes cases. Al cap d'una estona va aparèixer un grup de persones en l'exterior d'una casa, entre les quals es trobaven Mujica i Topolansky, abraçats. El nostre amic es va acostar a ells i els va dir que érem “bascos que els volien murmurar un poema”. Van venir directament a nosaltres i ens van abraçar. No recordo el que ens van dir, però sí que Mujica va demanar als seus companys i amics que esperessin una estona, que van venir uns bascos a regalar-nos un regal i que ens atenguessin. Lucía va emmudir, somrient. “Ens acompanyeu a la taula? Estem cansats, som vells”, ens van dir.
Mujica i Topolansky ens van obrir el camí entre la gent que ens mirava amb sorpresa. Érem dos joves de 25 anys, amb un tub de colors a la mà, seguint a la parella, sense poder creure el que estava passant. No sabria com ens mirava aquella parella per a trobar les paraules que descrivim: respecte, curiositat, bona disposició per a rebre el que venia, humilitat, il·lusió, proximitat… En els seus ulls veia una mescla de totes aquestes coses, almenys això ens van fer sentir.
Els xiuxiuegem les paraules de Joseba Sarrionandia, primer a un i després a l'altre. Primer en basc i després en castellà. Tothom al seu al voltant va romandre callat, sense comprendre el que ocorria, però comprenent que alguna cosa estava succeint i que el que ocorria exigia silenci.
El pagès mirava severament al capdavant. “Tothom és el nostre poble si és nostre”, va repetir una vegada i una altra: “Poble, poble, poble. El més important”. Topolansky va començar a parlar-nos de la llibertat
Ni tan sols recordo bé el que parlem després. El pagès mirava severament al capdavant. “Tothom és el nostre poble si és nostre”, va repetir una vegada i una altra: “Poble, poble, poble. El més important”. Record que Topolansky va començar a parlar-nos de la llibertat, de la relació entre amor i llibertat. Ens va contar que uns dies més tard vindrien a Euskal Herria i que agraïa molt el regal d'aquells poemes que venien del nostre poble. Ens abracem de nou i ens vam anar al cotxe, sorpresos del que acabava de succeir, amb la calor d'aquelles abraçades en el cos. Quantes coses podien cabre en aquells dos cossos petits? Quantes històries i històries haurien estat escrites en els plecs d'aquelles arrugues?
Ahir, de tornada del treball en el metre, els meus ulls es van clavar en la pantalla del mòbil. L'algorisme d'Instagram em va mostrar imatges abans que comencés el recorregut que anava a transportar el cos del mujica per Montevideo. No soc molt aficionat a les banderes, però vaig esclafir a plorar quan vaig veure a Topolansky embolicat en la bandera uruguaiana en el taüt suau del seu marit, com li posava bé la camisa, perquè s'assegués com li preparava una cadira. Com es diu l'adeu a un company que ha estat al seu costat durant 40 anys? Com es diu l'adeu al que mestresses? Es pot aprendre? I les imatges que vaig veure després em van posar el cul de gallina. Poble al carrer: inundació de cossos en llàgrimes. El poble plorava, el poble cridava, el poble estava viu. Poble, poble, poble. El més important.
