La llarga cabellera negra d'un vermell de llavis demanava moviment des del primer moment del concert. Va demanar a Héctor com si fos l'última bateria que toqués en la seva vida, per exemple en la cançó “L'Illa (fins a fer fallida)”. No obstant això, la presència involuntària del baix era el que dominava l'elegància de la banda.

El soroll de la guitarra buscava la bellesa de la brutícia. Les oïdes van experimentar nous sons amb totes les eines que estan al nostre abast; en la cançó “Témpano” van descobrir la mescla de diferents sons. De manera progressiva, la cançó es converteix en soroll i s'acaba de sobte.

Entre els sorolls obscens i les puntades que trencaven el silenci va aparèixer el “Esgota”. Una d'aquestes cançons lentes i complicades que evidencien la coordinació entre la guitarra i la bateria. De la boca d'Ainara sortien en un murmuri les tendres i crues paraules que erosionaven les superfícies, conduint-les al món de l'estupidesa, a la hipocresia.

A vegades són suficients les veus, les guitarres i els canvis d'intensitat per a quedar-te atrapat en les cançons, però si afegeixes bateria i baix, t'envien a una singularitat fascinant.

Immersos en un món paral·lel de sorolls estranys, en el qual la retirada de la mirada sobre l'escenari es converteix en una missió impossible. En aquest ambient ennuvolat es troba l'elegància de LeGardon per a tocar la guitarra. A la seva dreta, la presència d'un ressò de cinta, et sorprèn. Ainara produeix sons estranys i sorprenents, mai escoltats. El que a primera vista sembla un artefacte vell i vulgar, dona intensitat i força a l'espectacle sobre l'escenari.

Un treball de rock independent, americà, folk i blues que posa el focus en els menors detalls i que té com a objectiu donar prioritat a la qualitat de l'obra. La col·lectivitat de l'intimisme subjectiu d'aquest artista radica en els concerts que en un principi et semblen estranys, però que al final t'embarquen en l'admiració.