Per a Günther Anders, malgrat ser una de les responsables d'aquesta monstruositat, també era víctima. A pesar que l'Administració ho considerava un malalt mental i el tancava, es trobava més sa que el seu entorn, perquè era conscient de la seva culpa i no volia oblidar-ho. Per contra, els ex soldats que sobrevivien a la barbàrie comesa i vivien amb normalitat es trobaven enmig d'aquella societat sana. Joe Stibory, membre de la tripulació de bombardejos Enola Gai, que va llançar la bomba, va explicar a la lleugera: “No va ser més que una bomba, però era més gran”.
El citat llibre té interessants elements de reflexió, d'actualitat completa aquí mateix. Encara que no s'han llançat bombes atòmiques des del País Basc, es dosa la destrucció d'alguns pobles. Tal com s'ha denunciat en les Jornades Eusko Label de Guerra celebrades a l'inici de l'any a Vitòria-Gasteiz, aquí la indústria de l'armament està molt present, encara que en una entrevista en Ràdio Euskadi Iñigo Urkullu intenta limitar-se a les armes de caça. Per a alguns l'armero basc de llarga tradició, font d'orgull, es manté, amb més de 100 empreses amb una producció exclusivament militar o civil (veure en la web Aquestes guerres són nostres). Empreses com SAPA, Aernnova, ITP o Sener continuen treballant en el finançament de molts bancs (BBVA, CaixaBank, Caixa Rural, Kutxabank…) i en l'obtenció de subvencions i premis d'institucions públiques (principalment el Govern Basc, però no sols). Mentrestant, a milers de quilòmetres, les bombes que s'han embarcat en el port de Bilbao fins l'any passat cauen a Iemen de manera constant, Eurofighter amb peces basques bombardegen Iemen i altres pobles o el sector aeronàutic sionista que té col·laboracions amb empreses d'aquí permet la neteja dels palestins. Així mateix, la recerca i els convenis que se subscriuen en les universitats públiques i privades basques troben la seva aplicació en aquesta indústria de la mort. La sang de les víctimes d'altres pobles no esquitxa físicament a la Terra Basca, però moltes de les empreses, institucions i treballadors d'aquí estan tacades de mort, mutilació i drama.
La història també ens ha demostrat que el capitalisme no funciona en un mercat lliure i que els capitalistes tenen la cobertura de les institucions de l'Estat per a les seves activitats
De fet, la indústria de la mort és una llarga cadena en la qual es necessita la implicació de molts agents, més enllà dels empresaris que trien els productes de destrucció com el camí de negoci. Per a ells és un negoci sense escrúpols, que cal intentar tapar, però un negoci buit, en el qual l'ètica no és més que un obstacle per a la competitivitat. Demanar que s'abandoni aquest negoci en nom dels valors humanistes és tan inútil com demanar que el depredador es converteixi en herbívor.
La història també ens ha demostrat que el capitalisme no funciona en un mercat lliure i que els capitalistes tenen la cobertura de les institucions de l'Estat per a les seves activitats. Els diners públics que rep la indústria armera basca i la col·laboració amb centres públics de recerca posen de manifest la responsabilitat de les institucions. A més de defensar els interessos de la classe burgesa dominant, sembla que els correspon defensar els interessos de la resta de la ciutadania, no estaria mal demanar que es defensin els interessos de les persones d'altres pobles, encara que els aparells que aquí es fabriquen tinguin un dret humil a no ser assassinats… A pesar que aquí no paguen res, tenen dret a la vida als seus pobles.
D'altra banda, no podem oblidar que els treballadors són part essencial d'aquesta cadena en el disseny d'armes, en les diferents fases de la producció, en la logística o en el transport d'armes. Sense aquestes baules, aquesta espiral de mort no continuaria destrossant pobles i persones. Anders explicava que en massa ocasions no enllacem les nostres iniciatives i conseqüències, i advertia de què es tracta de diluir el treball de cadascun d'ells i d'acabar amb la càrrega de la responsabilitat de les conseqüències. Hi ha diferents vies de fuita per a intentar descarregar la consciència del treballador: deixant a un costat l'efecte de l'acció (com els fusells sense projectils en els escamots d'afusellament, “potser les bombes que he produït no han afectat a ningú… mai sabré”), que si no ho fes un, que s'està limitant a fer un treball, que compleix les ordres (“corretges de transmissió”, que transfereixen tota la responsabilitat a un altre) o que s'ha d'alimentar (“els fills”).
No podem oblidar que els treballadors també són part essencial d'aquesta cadena en el disseny d'armes, en les diferents fases de la producció, en la logística o en el transport d'armes. Sense aquestes baules, aquesta espiral de mort no continuaria destrossant pobles i persones
Però a més dels participants directes, com a part d'una societat, tots tenim responsabilitat. És coneguda la complicitat de la població alemanya davant les massacres d'algunes col·lectivitats del Tercer Reich o el “no voler creure” de gran part de la classe mitjana quan a l'Argentina es va eliminar a 30.000 persones, la qual cosa es podia intuir no seria per a punt. Més a prop, l'actitud de negació o de disminució davant milers de casos de tortura de les últimes dècades ha estat també molt estesa entre molts aquí. Hem de preguntar-nos si no estem fent alguna cosa semblança amb la indústria del label. Ens preocupem, en primer lloc, per conèixer i donar a conèixer el que es produeix aquí i per a què s'utilitza, evitant posicions de no visió còmodes. El moviment antimilitarista ens l'ha comunicat des de fa temps amb dades concretes. Més enllà d'això, és necessari pressionar a les institucions perquè no rebin cap impuls públic a aquesta mena d'indústria i es transformin en empreses que no tenen usos militars. Que no embenen i que no comprem aquesta crueltat en nom de l'economia o dels llocs de treball. També hem d'agitar aquesta idea de ser una societat solidària que s'estén des de les pròpies institucions basques i que ens endinsa de forma tan acrítica, desfent l'autocomplaença tranquil·litzadora. Moltes subvencions i projectes de cooperació d'institucions que no són més que el màrqueting solidari no poden justificar la crua realitat de la producció i exportació d'armes basques. Mentre siguem justos o injustos còmplices de la devastació d'altres pobles, mentre que els governs i institucions d'aquí donen suport al mercat de la mort, no ens diferenciem massa de la societat dels USA en la que els bombardeadores d'Hiroshima tenien enteniment i lloança.